La nit que la muntanya va baixar al riu.

Llegint el aquest llibre, he arribat a la llegenda "Vida i martiri de santa Eulàlia" i al dir-me Eulàlia m'ha fet gracia trobar-la, a continuació la podreu llegir.

Vida i martiri de santa Eulàlia
En una masia de Sarrià, coneguda com can Desert, hi vivia al segle tercer de l’era cristiana una família de pagesos amb una filla de pocs anys anomenada Eulàlia. De ben petita, la nena es va convertir al cristianisme i ens mostrava especialment generosa amb els pobres, a qui feia caritat d’amagat dels pares. Per donar almoina, de vegades fins i tot s’havia vist obligada a enganyar-los. Conten que en una ocasió travessava el jardí amb una faldada de rosegons de pa per repartir entre els pidolaires que feien cua ala reixa del carrer. Abans d’arribar a la reixa va topar amb son pare que tornava de fora:
............-Què, hi portes a la falda? – va cridar l’home amb veu malhumorada.
............La nena, morta de por, va respondre que hi portava flors.
............-Les vull veure! – va exigir el pare.
............La petita Eulàlia va obrir el vestidet i ella va ser la primera de meravellar-se en veure com Déu havia obrat el miracle de convertir els rosegons de pa en una faldada de flors de tots colors.

............Quan la nena ja era més grandeta, l’emperador Dioclecià de Roma va prohibir la religió cristiana i va enviar missatgers a tots els racons de l’imperi amb ordres adreçades als governadors d’empresonar i matar tots els seguidors de la nova religió. El governador de Barcelona era un tal Dacià, i, com a bon governador, volia complir al peu de la lletra l’ordre imperial. La petita Eulàlia de Sarrià va baixar a Barcelona a plantar-li cara al seu palau:
............-Què hi tens, contra els cristians? – va dir la xiqueta, que tutejava a tothom –. Quin mal t’han fet perquè els persegueixis d’una manera tan bèstia? Doncs jo sóc cristiana! Perquè ho sàpigues.
............El governador va quedar parat per tanta valentia:
............-Quants anys tens mocosa?
............La nena va respondre que ja havia complert els tretze i el governador va amenaçar-la amb tretze turments si no renunciava ipso facto a la seva religió. Com que la nena si va negar en rodó, el governador va ordenar als botxins que comencessin la tanda de tortures, fins que aquella desvergonyida cedís. Va tancar-la un quant temps a la presó i, veient que continuava ferma en les seves creences, van assotar-li l’esquena amb un flagell fet de vidres i de punxes. Com que la nena no cedia, amb tenalles i ganxos de ferro li arrencaren la pell a tiretes. Tot seguit van fer-la passejar descalça damunt d’un caliu de brases roents i desprès amb les mateixes brases li van cremar els pits. Davant la tossuderia de la nena, van aplicar el sisè turment, que consistia a fregar-li les ferides amb bocins de pedra tosca, i desprès les hi van ruixar amb oli bullent. En acabat, les hi van regar amb plom que havien fet fondre, i com si no n’hi hagués prou, van submergir-la dins d’una bassa plena de calç viva, que fins i tot feia desaparèixer les pedres.

............Veient que en sortia viva, els botxins van recórrer el desè turment, sens dubte el més conegut i horrible de tots. Van ficar l’Eulàlia dins d’un barril que tenia les parets folrades de claus, d’esquerdills de vidre i pedres cantelludes, i van fer-lo rodolar carrer amunt i carrer avall, fins a tretze vegades, per un carreró de vora la catedral, conegut des d’aquesta salvatjada com la Baixada de Santa Eulàlia. Després, feta una nafra de cap a peus, van tancar-la en un corral infestat de puces afamades, que se la menjaven de viu en viu. A la sortida del corral, li van treure la roba i van lligar-la dalt d’un carro perquè tots els barcelonins la veiessin despullada. Déu, però, no ho va permetre. Tan aviat com el carro va arrencar, es va posar a nevar i la neu va cobrir el seu cos amb una túnica blanca. Llavors els botxins van aplicarà el tretzè i últim turment: van clavar-la en una creu en forma de X que havien aixecat al mig del Pla de la Boqueria, fins que, finalment, la noia va morir.
............Els cristians de Barcelona van recollir el seu cos i van enterrar-lo a la catedral. Anys més tard, quan el papa va fer-la santa, van omplir d’imatges i capelletes els indrets de la ciutat on Eulàlia havia viscut i patit el martiri. Admirats pel comportament d’aquesta santa, que havia sabut suportar amb valentia totes les tortures imaginables d’aquest món, van considerar que era el millor exemple a seguir per a tots els barcelonins, i van nomenar-la patrona de la ciutat. Una de les capelles més concorregudes és la del claustre de la catedral, on santa Eulàlia és acompanyada per tretze oques en record dels anys que va viure i dels turments que va haver de patir.

COLL, PEP. "Vida i martiri de santa Eulàlia", A: La nit que la muntanya va baixar al riu: llegendes d'arreu de Catalunya. Barcelona: La Galera, 2008. p. 92-95