SaPoS y PRiNceSas: Ideas i planes para niños. és una revista gratuïta, on promociona pelicul·les per nens, música, llibres, estrenes de cine, etc. Et dona ideas de llocs on es pot anar en família, com a parcs d'atraccions, centres d'oci, etc. Té jocs, trencaclosques, laberints, jocs per treballar les vcals o consunants, etc.
Hi ha una part dirigida tan sols als pares y una latre per els bebés.
La seva web, és: SaPoS y PRiNceSas
.
.
....
Aquest concert podria ser adequat per a nens de dos anys, ja que és interactiu, expliquen com són els instruments i al ser tipus teatre ho aprenen indirectament. El concert dura 50 minuts però no es fa gens passat.
Conferència
L’Auditori ofereix un pack, que consta de una xerrada conjunta, visita a museu i un concert.
Ofereixen concerts cada dia, que es fan a l’auditori , on també es poden fer activitats i la visita la museu, que ofereixen una exposició permanent que parteix de p3-p5 i p5-2n primària, es fan visiten adequades a les necessitats, pot ser lliure o guiada, es vol que sigui un complement a l’aula i té recursos pel professorat. També hi ha l’Escola de Música (SMUC).
El que es vol aconseguir o es pretén és que s’interacciona i reacciones, que es vegi que la musica es plural, que ens efecte a tots. L’objectiu és apropar a la musica de qualitat al màxim de gent possible i donar un servei educatiu pensat per tots (0-100 anys).
La musica forma part d ela nostre vida des de que naixem, des de l’inici, per exemple una veu aguda ajuda al cervell, com quan parlem als nadons.
El concert està pensat per transcendir a traves d’ell, per tant s’ha de treballar abans a classe i desprès també, per això abans es passa als mestres una guia. L’objectiu és educar, acompanyar a la persona que va, els nens aprenen indirectament, ja que expliquen, ensenyen mentre interaccionen, la musica és la que parla, vivint-la cadascú a la seva manera (protagonista), la dansa i el moviment l’acompanyen.
Per fer un concert, s’ha de parlar amb un music (que es vol treballar, quins instruments, etc.), un col·laborador especialista, un pedagog musical, tècnic de llums i gestió, per poder anar en davant amb el projecte que per estar acabat es triga un any.
Com conclusió es pot dir que:
Fan: Concerts, formació per mestres, edició de materials, concerts familiars, participació (pugen a l’escenari, que és un espectacle liderat per especialistes)
L’objectiu: impactar, interessar per la musica i la gent acabi fent musica, potenciar que pugui experimentar i gaudir, per així emocionar-se i aprendre, per estimar-la (aprendre sense ser ensenyats)
La conferencia es conclou fent referència al director Simon R. “La musica no és un luxe, sinó que la necessitem com l’aigua que bevem”
Ser mestre es un ofici amb el conjunt de la població i s’ha de mirar de ben a prop, en el marc de la ciutat.
Ha iniciat el power point amb la fotografia de diversos nens.
Quan es parla de mestres de seguida pensem en nens, ens venen imatges d’ells, ja que són el referent. Ser mestre comporta estar atents, fixar-nos en detalls, ja que són nens que creixen, pensem en la relació estàtica (que no es belluguin), els nens canvien a cada segon com a reacció del que nosaltres diem, per tant, en l’educació escolar hem detenir present que els nens estan davant nostre per créixer i hem d’intervenir en aquest procés, ajudant-los, etc.
Els nens són els que més estrangers són. No hi ha fet de ser més estranger, que un nadó. La seva estrangeria prové del fet que s’ha d’acostumar a una forma de vida en la que acaba d’aterrar. Ho tenen tot per fer. A les escoles l’estrangeria està en el fet que tenim nens al davant. Hem d’ajudar-los per ser algú, avui, aquí, aprendre a bellugar-se en una ciutat.
El mestre no té excusa a ajudar a descobrir i conèixer la ciutat (com ens agradaria que fos la ciutat?). Aprendre i viure en la ciutat és aprendre a viure en totes les ciutats, aprendre a saber que cal trobar fora que no tenim aquí i/o que podem integrar.
Tots fem de mestre de tots, per trobar un lloc propi. Ens fa veure que uns són mestres de professió i altres no.
Donar la mà al nen er ajudar-lo a la seva pròpia singularitat, que trobi l’aixopluc del qui l’han acollit. Que la relació amb el nen no acabi en el temps de ser mestra.
Acompanya la frase, la confiança que dona que algú t’acompanyi, amb una imatge d’una persona gran amb un nen passejant agafats de la mà.
Seguidament ens ha parlat de l’any cerdà des de l’educació, a partir de la web http://www.anycerda.org/web/, plantejant-nos una sèrie de preguntes i responent-les.
Com és que les escoles no surten mai en els mapes, quan la ciutat n’està plena? És molt important incloure-les, visitar diferents escoles per veure la diversitat d’espais per usos escolars, posant d’exemple una escola de l’eixample, que te la distribució feta per pisos.
Que els centres culturals també hi siguin i aquests sàpiguen les escoles que tenen al seu entorn. L’educació passa en el marc d’una ciutat que pot aprofitar com a centre de recurs propi per créixer el nen.
Els nens sostenen el canvi d ela ciutat, per tant, l’educació ha d’ensenyar-los a viure, ja que a l’escola s’estan un temps però a la ciutat han de viure.
Nosaltres la ciutat en la que vivim, l’hem de reconèixer suficient per ajudar a les noves generacions trobar el seu looc, alimentar la curiositat dels nens.
Ens mostra la imatge d’unes vaques, utilitzant-les de metàfora per la relació escola-ciutat.
Els estudiants són com els rumiants (sortir a trobar l’aliment i quan s’ha trobat anar al lloc familiar per integrar-lo.
L’aliment del coneixement, és anar a buscar els elements que ens sorprenen, que estan fora. Conèixer els recursos que té l’entorn, tornar a casa i buscar en enciclopèdies, diccionaris, llibres, preguntar a professors, etc. Per tant, a l’escola s’ha d’integrar el que hem vist fora. Així es pot veure la relació entre l’interior i l’exterior.
També en mostra la imatge d’una classe amb cadires buides i el professor com explicant la lliçó i amb això ens vol dir que cal posar la visió de l’escola, tot recte, perfecte, etc.
Seguidament ens posa una imatge de l’obra d’en Pere Jaume, que és una cadira amb una finestra al camp. Endur-se l’instrument allà on té algun interès.
Els nens són curiosos per necessitat, per poder ubicar-se en la ciutat. Com a mestres aquesta curiositat hem d’alimentar-la, a partir de l’entorn en el que el nen està, fer-los forts davant els problemes.
Per exemplificar-nos aquesta curiositat, ens ha posat un fragment de la pelicul·la de Woody Allen on surt la Mia Farrow, on una dona està al cine mirant una pelicul·la que va repetides vegades a veure-la durant tot el dia i el protagonista la reconeix i surt d ela pantalla per anar-la a buscar, amb això Woody Allen a volgut fer la metàfora de que la curiositat porta a voler fer les coses repetides vegades, tornar i tornar, una i altre vegada, fins que sabem.
Amb les arts cultivem la nostre curiositat, és l’aliat dels mestres, ja que és allò que tenim en comú amb els nens i buscar-lo. Generen comprensió i satisfacció i obren la porta del coneixement.
Seguidament ens mostra diverses imatges de diferents dones, fent referència que la majoria de mestres són dones.
Quan anem a veure un obre pensar –que m’explica de mi?-, reconèixer quines parlen de nosaltres. És l’assignatura que ens provoca la curiositat, hem de ser capaços de passejar per tenir-ne i així poder congeniar amb la dels nens.
Ens mostra dues imatges que contenen un cuadrat vermell cadascuna, que corresponen al llibre “Te mando este rojo cadmio…”, que és una correspondència que s’enviaven John Cister i John Werger. Ho utilitza per explicar-nos que les experiències estàtiques no són d’un dia sinó que estan a la vida quotidiana. Portar questes experiències a la vida quotidiana, fer de les arts els seus aliats, aprendre a emocionar-se amb l’estàtic. Aconseguir que la curiositat de l’estàtica sigui el centre per descobrir la realitat.
Un altre imatge que ha utilitzat ha estat el palau de la música, per fer referència a l’arquitectura i la música, que són les dues que coses que vius des de dintre, dues formes d’art que t donen aixopluc. La música és el so de la veu del mestre (de l’edifici).
Cal trobar el teu lloc, en el lloc on passes les hores.
Menciona també l’obra de teatre “Alicia” que fan al Teatre Lliure, amb una imatge de la noia i un llit. Aquesta obra està feta segons el llibre Alicia, que tracta del somni d’una noia, de fer-se gran. Hem de ser presents durant molts anys per acompanyar als nens, nens que creixen, ajudar a un altre a ser persona.
Desprès ens ha mostrat la imatge de ceràmica, dient que la primera vegada que l’home col fer-se domèstic comença amb la ceràmica. Volen dir que ni cal anar al museus sinó que el nostre entorn esta rodejat d’art, el saló, les habitacions, etc.
Dins les arts, està la dansa, que ens hi ha mostrat amb el següent vídeo, que és una jornada que fa Cesc Gelabert en un institut:
La dansa, serveix per veure, mirar com es belluguen els nens, donar la mà a un altre. La relació del cos amb l’espai.
La didàctica fa perdre el sentit, no va en lloc. Apareix com necessària, quan hi ha un desig d’entendre.
S’ha de tenir una actitud oberta a descobrir, desig de saviesa, buscar aliats (museus, musica, noves tecnologies, etc.), per ajudar als nens que creixin. Cal voler ser savi, no es pot ensenyar si no es vol ser savi, el que vol dir és que no cal ser savi sinó voler ser savi per arribar a ser-ho.
Ens mostra també la imatge d ela pedra roseta, fent referència a l’escriptura, fent-nos veure la importància d’ensenyar a llegir i a escriure, que és el mes difícil, cal ser lector per poder ensenyar-ho.
Finalment ens ensenya una obra on destaca un bigoti i la utilitza per dir-nos que cal buscar el teu lloc per complaure, el lloc de percepció.
I conclou la conferència dient: Fer de Mestre, és ajudar a veure més feliç i somriure.
A continuació adjunto un tros del video de la conferència, que va fer.
.jpg)
.jpg)
.......
.......
......
Entradas
Comentarios
.jpg){kind=link}
